SANTOS EN CRUZ (El País, 17/03/00):  "Espectáculo adulto también en su realización escénica, compleja pero ejecutada con la precisión del orfebre. Vestuario, iluminación, todo cuadra, y una interpretacuón nada fácil. (...) Danza y circo de perfecta ejecución se encargan del resto. Obra de arte total. No se la pierdan".

CARLES SANTOS O LA MUSICA FETA TEATRE (El Punt, 21/03/00): "Es la manifestació brillant d'on pot arribar aquest creador. Des de les imatges vives de la seva terra- en forma de sentits primaris- a aquella postguerra d'implacable fervor religiós, passant per l'homenatge rebel als seus progenitors, Santos ens deixa clavats a la cadira perquè perfora els sentits com aquel amor furtiu irrepetible. Pocs espectacles roben la ment amb aquesta intensitat"

EUFORIA DE LA CRÍTICA Y DEL PUBLICO TRAS LAS DOS SEMANAS DE CARLES SANTOS EN EL ODEON (La Vanguardia, 26/06/00)

CARLES SANTOS, L'ICONOCLASTE JOYEUX (Le Figaro, 23/06/00): "L'energie dégagée sur le plateau saisit inmédiatement comme saisissent la musique et le chant. Voix superbes des chanteurs qui médusent le public de l'Odeon par la sereine puissance de leurs timbres et la liberté grande dont ils sont capables, toujours accompagnés de deux acrobates auxquels Carles Santos impose d'etonnantes figures" 

COCTELERA DE SENSACIONS (Avui, 17/03/00): "La integració que Santos ja fa temps que elabora entre teatre, música, dansa i quasevol cosa que se li presente, té més possibilitats de futur que la majoria d'esforços acadèmics" (...) "L'us de cor i orquestra enregistrats i veus amplificades només molestarà els que tinguin una visió reduccionista del que serà l'òpera del demá. Com sempre, en Santos, la part visual no es pot desvincular de la musical, i en aquest sentit els dissenys de Mariaelena Roqué són d'una controlada fantasia".

TREPANDO POR LA CUERDA DE UN ROSARIO (El País, 27/03/00): " ¡Lo dificilísimo que es cantar esa partitura, señoras y señores, y lo bien que suena todo! Placer inmenso de las ultravoces funámbulas, del piano amplificado, de la cuerda enroscándose como la rubia al rosario; sonoridades que tamborilean en el pecho y la tripa como un masaje tailandés. Y esa hora que no se acaba: Aún les espera el Ballet Mecánico de los Muebles Monstruosos (una pesadilla de las hermanas Gilda) y la penúltima rec eta Santos para conjurar definitivamente el blanco y negro: tocar el credo de la Missa Pontificalis de Perosi en el armonio de la iglesia de Vinaroz, mientras se piensa intensamente en una rubia con piernas como langostinos frescos".

CARLES SANTOS À L'ODÉON (Le Figaro, 13/06/00): "Ah! Quelle soirée! Si vous ne connaissez pas Carles Santos, ne manquez pour rien au monde les soirées de l'Odéon"


Volver a pagina de Ricardo I Elena